Mi casa es esta mujer que ahora duerme a mi lado. Como ella, con ella, todo a mi alrededor reposa. Cuando ella despierte, también lo harán las cosas. Volverán a abrirse las puertas, correrá el agua otra vez, los pasos avivarán la vieja escalera, caerá de nuevo la luz sobre las plantas. Yo retornaré a mi mesa, a las palabras, y su voz, como un halo, circundará mi día. Cuando ella se haya ido a su trabajo, alzaré los ojos de la página, y un tapiz, un clavel, un amuleto inesperado en la cocina de la casa repetirán el nombre de esta mujer que todo lo pobló con su presencia y el acierto de sus manos. Ella es mi casa, puerta mayor de acceso al sentido de estos cuartos. Si el egoísmo o la indiferencia quiebran nuestro encuentro, la casa se oscurece. Como una dura denuncia de soledad sin remedio, las paredes se cargan de presagios, se repliega el color de cada cosa, la casa se vacía, y habitarla es quedar a la intemperie. Mi casa es esta mujer que ahora duerme a mi lado. Cuando ella anda lejana, todo es lejano en la casa; con ella se van en tropel las cosas de mi entorno, y estar aquí se vuelve una tortura; acosa cada sitio, cada paso lastima, rincones y objetos se hacen inservibles. Y la casa recuerda, en un susurro triste, que alguna vez supimos ser mejores. Si renace la alegría, renace la casa. Cuando la lucidez o el deseo vuelven a reunirnos, la casa otra vez se ilumina: tienen sentido mis papeles, cada cuarto es la evidencia de un proyecto. La casa entera es una fiesta y por la vieja escalera vuelve a correr el aliento suave y denso de la vida.
5 dic 2022
conditum/ ballade d'amour avant la neige/ Mi casa, esta mujer - Santiago Kovadloff-
16 nov 2022
9 oct 2022
Mi lugar en el world ( Antero )
¿te vienes? me dijo.
—ni me despedí
de los que debería haberme despedido;
y pido disculpas por ello—
bajamos a la calle
atravesamos la avenida
luego el arrabal, con su riera
ascendimos una loma;
en su cumbre contamos la calderilla de nuestra primera noche
al amanecer reanudamos la caminata;
durante meses
años.
en este tiempo
nos habremos pateado los cinco continentes del derecho y del revés
vadeado ríos hasta agotar todos los números
espolvoreado desiertos
y resbalado de nalgas valles
y montañas, valles
y montañas
sin reposo
ni paz
ella
—culo inquieto—
no sabe adónde quiere ir
yo sí
yo estoy donde siempre quise estar.
4 oct 2022
sanguinem silva
.
- cervus ferux -
hoy he muerto todo el tiempo,
igual que tú.
he muerto en la epopeya de mi destrucción,
en el talud del abandono,
arrastrado por sombras que nunca se endurecen,
que nunca se enderezan.
he muerto con prisiones sin fondo,
con penas como celdas,
con ojos llorando patios que siempre caen demasiado lejos.
he muerto amando la oscuridad
igual que tú.
amando la gota del mercurio sobre el desgarro de la carne,
la obediencia de la sangre en el labio agrietado,
el cepo que muerde la mar de todos los horizontes negados.
he muerto por todos esos hombres que gustan de lujo y noches templadas,
avinagrados de electricidad y luto blanco.
- mis manos son un mañana sin señales de frutos,
mis manos son la eucaristía en la mirilla de vuestros silencios,
guárdate del perro que no ladra,
guárdate del hombre que no habla,
de la buardilla que no cruje
del bosque que no sangra.-
hoy he muerto
igual que tú
por esos hombres molestos de miel que han mordido avisperos,
y me he prostituido tantas veces,
he arrojado en tantas entrañas el semen de mis caballos,
tan de Príapo,
tan puto y compacto
que ya viajo de primera en el tren de mis suicidios
con la carne derramada entre el humo y la maleza.
diestro y siniestro
frente al brillo extranjero de otro sol entumecido.
que proclaman mis asilos la oscuridad de mi cuerpo,
lo sé.
que le ofrezco la ceremonia de la úlcera
al tullido acerado de mis imperfecciones,
lo huelo.
y me cobijo en estos versos y en la diagonal de mi feu.
con estas cuerdas vocales , con estas cuerdas vocales, con estas cuerdas vocales,
estas cuerdas sensibles alrededor de la palabra,
- sit Otto, bites Brut -
trepidante y ridículo, preparado para matarme,
estoy arañado de sangre.
17 sept 2022
en alguna parte del mundo
en alguna parte del mundo
existimos solo para el mundo.
no pertenecemos a nadie,
ni siquiera a nosotros mismos.
Wittgenstein escribió que el mundo lo es todo,
que ese
es el mejor punto de partida.
uno nunca sabe en que momento
un hombre
decide salir en busca de su mundo.
por eso respeto a todo aquel que se cruza en mi camino,
no boxear con canguros,
ni amañar carreras de guepardos.
a fin de cuentas
todos nadamos en la misma sopera
que refleja el rostro del hombre a la deriva.
23 ago 2022
Valerià Pujol
BLANC I NEGRE
Tancats a la cambra fosca
ens tornem clixés esguerrats.
Entre el blanc i el negre
s’estàn un color indefinible
i anem passant de l’un a l’altre
com un borinot gandul.
No sabem distinguir, a vegades,
dos colors totalment diferents.
S’estenen com tentacles d’ameba,
com una taca d’oli enganxats,
i esborren els límits exactes
que separen el negre del blanc.
Uns cossos difosos
s’embruten al damunt
i es rebolquen al fang
i amb les mans plenes de greixum
i els ulls plens de sang i bruticia
es llancen als camps plens de neu.
Aquest meu cos estrany és com un mar de cendra
on els espills reculen davant les mans obagues.
Els trampolins em couen i m’enceten les parpelles del sexe
i l’esperit dels meus muscles arcaics.
Alts com un miralleig de molsa al juliol
-sota el vand·lic gest del peix espasa-
aquest venir i anar del meu cos a la balma
i el ser un miratge sols l’educació del sexe
quan em retalles l’hora de la posta de sol
i queda sols un buit on s’escola
aquell constant pensar que demà serà un jorn de formigues
i no serà l’espelma més que un record
en un tractat de ioga.
No hi ha més gest que el gest del coure
al cossi on penjo els ulls i em mira a contranit.
Aquest meu cos estrany és com un pou de calç
on crema el viu dolor de la nafra que pensa.
Dibuixo el nervi tens que m’engrapa la nuca
i és com un flagell el tremolar a les onze.
Pal llarg el jorn que pinta un estendard
a la nau que no torna.
No pot ser pas un sol una estrella de vidre
malgrat que el teu desig succioni un què ser
al límit de l’espai.
Hi ha un refer constant on no tot és miratge
i és aleshores quan el cos davalla al nord de molts presagis
i ve un afany de pluja
i un esgarrinx de nuclis i sintagmes
en els teu ulls i el sexe
i més les mans i l’arrel dels cabells
s’enllacen tendrament amb furia de centaure
del verb al nom i tot és un ruixat d’arestes
al meu cos
i al món.
RECERCA D’ALBES
Hi ha tantes coses velles
que el record no ens abasta.
El vol distret dels naufrags
a la recerca d’albes
precipita la imatge lentament esculpida:
l’angoixa del passeig
sota els pantans tan pal·lids:
els núvols condemnats a percutar el demà
i un ahir congriat de paraules perdudes:
l’ambidextra frenada dels cotxes a deshora:
la solitud del temps a cada portalada.
El temps perdut,
vanament escalat amb escales de plata,
vanament retallat als bums més madurs,
vanament arquejat amb l’arquet dels meus dits,
ha fet un mutis lent: de contraban.
5 ago 2022
con los ojos umbríos de poleas (o los poetas egosintónicos)
por mucho que luego acuda a suturarme heridas
con los ojos umbríos de poleas.
qué asco doy¡
y corrosiono,
soy esa guitarra seca
y pese a ello me sigues tocando,
abrazando,
desarrancándome los miedos
y el cante jondo.
libando huellas que traspasan adoquines,
grabadas bruscamente,
en el lúbrico vaivén de las aceras.
mientras escupe en la hoguera.
me enamoré de ti,
cuando,
por primera vez
compartimos porquerías:
si quieres amar bien a alguien
- dijiste-
no olvides manosear en su basura.
26 may 2022
La casa
fa dos mesos que em vaig instal·lar en aquests murs de
llauna
i d’aleshores ençà no hi ha hagut ni un sol dia sense que
em mostri les seves ferides més perverses,
com una invitació al pitjor dels enterraments.
Ahir mateix, sense anar-hi més lluny,
em va estrènyer la mà en un condol humit,
i sota el caos del enfonsament
començaren a ploure del sostre un enfilall d´engrunes i
gotes
com llàgrimes encebades abatussant el terra.
Va ser esfereïdor,
creu-me que va ser esfereïdor.
mai havia vist una casa
amb tantes ganes de morir-se.
Vaig tallar l'aigua com una enllaçada d'emergència,
però ja tot era sang,
amb l'aïllant de carn crua i les bigues exsangües.
Després d'administrar-li una cutícula d'engrut,
vaig pensar que potser preferia observar les seves ferides
abans que aquestes gases asèptiques
que ara cobreixen la seva epidermis.
La llum s'endinsa fins el passadís en un darrer sospir
moribund
com un fil borrós que anuncia el desnonament.
Inclino el cap i observo l'esclavitud de les seves
simetries,
sanejo les esquerdes,
però la majoria se'm mostren subterrànies,
altres en canvi
em són impossibles de guarir
o traduir,
em sento com un pobre idiota
embriagat pel silenci d'un soterrani funest
i fantasmagòric.
T'enyoro.
T'enyoro moltíssim,
els humans sempre trobem a faltar alguna cosa,
no importa on estiguem,
bé en una illa apartada
o refugiats sota la riba d'una espelma tremolosa.
De vegades és un vertigen que no et salva
però del que
tampoc pots fugir,
altres són nits amb forta olor a carn,
altres res,
i fins i tot això també trobem a faltar.
De com les meves espatlles dormen inquietes
et parlaré en una altre poema,
tant sols dir-te que el nostre jaç resta crostat,
que es remou entre pústules somnàmbules enmig de la nit
adolorida,
com una dona que lamenta un embaràs frustrat.
He pensat a pintar les parets d'un desig rodamón,
intencionadament rodamón,
perquè aquesta casa se'ns mor, amor,
se'ns mor i confón riallades amb laments.
Cal que ho sàpigues.
I si finalment el sostre s'ensorra per suïcidi,
i els murs es col·lapsen d'un infart
i vençuda i morta la casa
acabem dormint pel terra
tant sols demano que aquest et sigui més confortable
que la millor de les cases de qualsevol home.
27 abr 2022
Gabriel Ferrater Soler
Els Jocs
Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l'envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M'arribo fins
al club de tenis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s'arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d'ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d'esport, del nou model disminuït
queno fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d'acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejant la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S'esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s'alça el crit golut de la canalla
que aguaitava una taca de l'albat.
Segueixo passejant, i ara sé on vaig.
Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
fàbrica de productes farmacèutics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tant com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s'atapeeix.
No pilotegen de per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s'entrenen
pel joc d'equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M'agrada de fixar-me en el treball
d'una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l'anella de ferro, i els instants
s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però combina bé, i té un bon amic
pel joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suaument.
Jo, com que sóc un doctrinari, ple
d'odis intel.lectuals, no sé deixar
que no vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
Si ara me'ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
que els moviments precisos d'aquests cossos
fan un bon precedent, no sé de què.
Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc dels teus dits, quan te'm perdies.
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil.lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.
Tu, filla clara del silenci, em dius
que si no sé callar, et puc dir les coses
que sempre han estat dites, i t'escoltes
com la mà que sospesa el sol d'hivern
i rep la llum global i vaga, sense
rebentar-la en figures i colors.
Tu, mare dels oblits, no em sol.licites
a somniar que podràs estimar-me
i a plegar testos de mi per posar-te'ls
a la falda, i a vanar-te la finor
del gerro que potser tindrem sencer
quan m'asserenis el pols que tremola.
Tu, germana indulgent, no veus en mi
coses que et facin nosa per no veure'm,
i em prens com un costum, obert i buit,
i vas per mi sense enretirar res,
amb un instint de molt abans, senzill
com ho és la sang dels homes i les dones.
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna