5 dic 2022

conditum/ ballade d'amour avant la neige/ Mi casa, esta mujer - Santiago Kovadloff-



- conditum -

i els colors florits, 
i aquestes muntanyes 
que ens parlen de llibertat, 
la olor de llenya cremada 
copsant les cases del poble, 
el nostre vin chaud, ànima dins,
i la gent gran que encara matina 
per donar  menjar al bestiar. 
Estem marcats de per vida 
per la bellesa i l'amor.


- ballade d'amour avant la neige -

cada carícia teva és una destrucció de la paraula,
quanta vida sense haver nascut poeta!, 
quand d'amor i fortalesa
si no volem més
que aquesta minsa esperança
de viure sense grandeses,
ni veus
ni honors,
i conquerir tots els malmesos batecs
de la natura i la pell tendra.

eixuts de bèsties rebels,
distants,
anàrquics,
som llops sense identitat,
en el sentir del plaer i el plaer dels sentits.
còm pot existir el diàleg
quan tot són riures i queixalades?
si estimar cada nou matí
cada floc de neu i foguera impresa
és un xiulet futur que ens copsa els sentits del blat i l'espiga.

salvaguardats i escollits,
tant boixos com irreals,
aquella mort apeixada que avuí s'ens allunya
és la tristesa que ens homenatja.



Mi casa es esta mujer que ahora duerme a mi lado. Como ella, con ella, todo a mi alrededor reposa. Cuando ella despierte, también lo harán las cosas. Volverán a abrirse las puertas, correrá el agua otra vez, los pasos avivarán la vieja escalera, caerá de nuevo la luz sobre las plantas. Yo retornaré a mi mesa, a las palabras, y su voz, como un halo, circundará mi día. Cuando ella se haya ido a su trabajo, alzaré los ojos de la página, y un tapiz, un clavel, un amuleto inesperado en la cocina de la casa repetirán el nombre de esta mujer que todo lo pobló con su presencia y el acierto de sus manos. Ella es mi casa, puerta mayor de acceso al sentido de estos cuartos. Si el egoísmo o la indiferencia quiebran nuestro encuentro, la casa se oscurece. Como una dura denuncia de soledad sin remedio, las paredes se cargan de presagios, se repliega el color de cada cosa, la casa se vacía, y habitarla es quedar a la intemperie. Mi casa es esta mujer que ahora duerme a mi lado. Cuando ella anda lejana, todo es lejano en la casa; con ella se van en tropel las cosas de mi entorno, y estar aquí se vuelve una tortura; acosa cada sitio, cada paso lastima, rincones y objetos se hacen inservibles. Y la casa recuerda, en un susurro triste, que alguna vez supimos ser mejores. Si renace la alegría, renace la casa. Cuando la lucidez o el deseo vuelven a reunirnos, la casa otra vez se ilumina: tienen sentido mis papeles, cada cuarto es la evidencia de un proyecto. La casa entera es una fiesta y por la vieja escalera vuelve a correr el aliento suave y denso de la vida.

9 oct 2022

Mi lugar en el world ( Antero )

 ¿te vienes? me dijo.

—ni me despedí 

de los que debería haberme despedido;

y pido disculpas por ello—


bajamos a la calle

atravesamos la avenida

luego el arrabal, con su riera

ascendimos una loma;

en su cumbre contamos la calderilla de nuestra primera noche


al amanecer reanudamos la caminata;

durante meses

años.

en este tiempo 

nos habremos pateado los cinco continentes del derecho y del revés

vadeado ríos hasta agotar todos los números

espolvoreado desiertos

y resbalado de nalgas valles

y montañas, valles

y montañas

sin reposo

ni paz


ella

—culo inquieto—

no sabe adónde quiere ir

yo sí

yo estoy donde siempre quise estar.



 

4 oct 2022

sanguinem silva



"Te huelo poesía, / te presiento en el alto y en el bajo/ en el monte y en el burdel / en el mar y en el borracho / y en el dolor del mal"
Gloria Fuertes.


-porcus ferux-

enrere les últimes cases del poble,
el desordre del llit
bramat de resina blanca,
cops d'ofec,
creixents de pi i olors compactes.

enrere els camps i els camins 
presos d un sol  que llueix descuidat 
alletant la terra con una vella nodrissa.

enrere els homes que bramen con animals esguellats
la por de tenir-ho tot,
com un alba trista d història
una lluna de sang dolorida
enfonsant el cap dins l'angoixa.

són les muntanyes,
res més,
les que creixen fora món,
les que fan patir el caminar,
les que mosseguen la necessitat del fred i la molsa.

avui he mort un carner:
la sensibilitat és vulnerable, 
el meu cor és feble, 
allò que et malmet no et deixa ser tu mateix

som una multitud de desgràcies els humans,
un descuit de la natura
que ens arrosseguem els  ossos per que ens duri  la nit fosca,
oberts de raïms i raons,
amb les mans plenes de terra 
xuclant els esclats de les ones.

no sóc jove
però encara em penja el vici en els ulls,
una mena de batec de serp  
i irracionals caceres de verins que no avisen.

que la vida ja m'ha trencat els camins,
i em somriuen els errors cofois i plens d'aire,
que potser ja toca allunyar-se com el vell que equivoca les passes,
fins topar amb l'abandonament 
amuntonar tenebres i danses,
cops de trontolls,
i separar la sang de les queixalades. 

 




.

- cervus ferux -

hoy he muerto todo el tiempo,

igual que tú. 

he muerto en la epopeya de mi destrucción, 

en el talud del abandono, 

arrastrado por sombras que nunca se endurecen,

que nunca se enderezan. 


he muerto con prisiones sin fondo, 

con penas como celdas,

con ojos llorando patios que siempre caen demasiado lejos.

he muerto amando la oscuridad 

igual que tú.

amando la gota del mercurio sobre el desgarro de la carne, 

la obediencia de la sangre en el labio agrietado,

el cepo que muerde la mar de todos los horizontes negados.

he muerto por todos esos hombres que gustan de lujo y noches templadas, 

avinagrados de electricidad y luto blanco.


- mis manos son un mañana sin señales de frutos,

mis manos son la eucaristía en la mirilla de vuestros silencios,

guárdate del perro que no ladra,

guárdate del hombre que no habla,

de la buardilla que no cruje

del bosque que no sangra.-


hoy he muerto

igual que tú 

por esos hombres molestos de miel que han mordido avisperos,

 y me he prostituido tantas veces,

he arrojado en tantas entrañas el semen de mis caballos,

tan de Príapo,

tan puto y compacto

que ya viajo de primera en el tren de mis suicidios 

con la carne derramada entre el humo y la maleza. 

diestro y siniestro

frente al brillo extranjero de otro sol entumecido.


que proclaman mis asilos la oscuridad de mi cuerpo, 

lo sé.

que le ofrezco la ceremonia de la úlcera

al tullido acerado de mis imperfecciones,

lo huelo.

y me cobijo en estos versos y en la diagonal de mi  feu.

con estas cuerdas vocales , con estas cuerdas vocales, con estas cuerdas vocales,

estas cuerdas sensibles alrededor de la palabra,

- sit Otto, bites Brut -

trepidante y ridículo, preparado para matarme,

estoy arañado de sangre.





17 sept 2022

en alguna parte del mundo

en alguna parte del mundo 

existimos solo para el mundo.

no pertenecemos a nadie,

ni siquiera a nosotros mismos.


Wittgenstein escribió que el mundo lo es todo,

que ese 

es el mejor punto de partida.


uno nunca sabe en que momento 

un hombre

decide salir en busca de su mundo.

por eso respeto a todo aquel que se cruza en mi camino,

no boxear con canguros,

ni amañar carreras de guepardos.


a fin de cuentas

todos nadamos en la misma sopera

que refleja el rostro del hombre a la deriva.




23 ago 2022

Valerià Pujol



BLANC I NEGRE

Tancats a la cambra fosca

ens tornem clixés esguerrats.

Entre el blanc i el negre

s’estàn un color indefinible

i anem passant de l’un a l’altre

com un borinot gandul.

No sabem distinguir, a vegades,

dos colors totalment diferents.

S’estenen com tentacles d’ameba,

com una taca d’oli enganxats,

i esborren els límits exactes

que separen el negre del blanc.

Uns cossos difosos

s’embruten al damunt

i es rebolquen al fang

i amb les mans plenes de greixum

i els ulls plens de sang i bruticia

es llancen als camps plens de neu.


Aquest meu cos estrany és com un mar de cendra

on els espills reculen davant les mans obagues.

Els trampolins em couen i m’enceten les parpelles del sexe

i l’esperit dels meus muscles arcaics.

Alts com un miralleig de molsa al juliol

-sota el vand·lic gest del peix espasa-

aquest venir i anar del meu cos a la balma

i el ser un miratge sols l’educació del sexe

quan em retalles l’hora de la posta de sol

i queda sols un buit on s’escola

aquell constant pensar que demà serà un jorn de formigues

i no serà l’espelma més que un record

en un tractat de ioga.

No hi ha més gest que el gest del coure

al cossi on penjo els ulls i em mira a contranit.

Aquest meu cos estrany és com un pou de calç

on crema el viu dolor de la nafra que pensa.

Dibuixo el nervi tens que m’engrapa la nuca

i és com un flagell el tremolar a les onze.

Pal llarg el jorn que pinta un estendard

a la nau que no torna.

No pot ser pas un sol una estrella de vidre

malgrat que el teu desig succioni un què  ser

al límit de l’espai.

Hi ha un refer constant on no tot és miratge

i és aleshores quan el cos davalla al nord de molts presagis

i ve un afany de pluja

i un esgarrinx de nuclis i sintagmes

en els teu ulls i el sexe

i més les mans i l’arrel dels cabells

s’enllacen tendrament amb furia de centaure

del verb al nom i tot és un ruixat d’arestes 

al meu cos 

i al món.



RECERCA D’ALBES

Hi ha tantes coses velles

que el record no ens abasta.

El vol distret dels naufrags

a la recerca d’albes

precipita la imatge lentament esculpida:

l’angoixa del passeig

sota els pantans tan pal·lids:

els núvols condemnats a percutar el demà

i un ahir congriat de paraules perdudes:

l’ambidextra frenada dels cotxes a deshora:

la solitud del temps a cada portalada.

El temps perdut,

vanament escalat amb escales de plata,

vanament retallat als bums més madurs,

vanament arquejat amb l’arquet dels meus dits,

ha fet un mutis lent: de contraban.

5 ago 2022

con los ojos umbríos de poleas (o los poetas egosintónicos)

Qué puro lo que existe solo para curar¡
Y aún más puro lo que solo es perfume¡
-Javier Velaza-


mucho tiempo sin leer 
a un solo poeta enfermo de peste negra
capaz de nombrarse de esbelta ñorda.

desfallece la catatimia frente al más audaz de los enigmas,
los dioses han dejado de creer en el diablo,
nadie apuesta al rojo o negro de sus ocasos,
y hasta se arremolina la luz
junto al más alegre de los hombres tristes.

frente a esta perspectiva actual,
y con tanta poesía rosa que afrontar
comprenderás
la necesidad de advertir
que siempre estimaré barato el precio de amar,
por mucho que luego acuda a suturarme heridas
con los ojos umbríos de poleas.

qué asco doy¡
bienaventurado el gusano que escupa en mi tumba,
y mira que desgasto,
y corrosiono,
soy esa guitarra seca 
que siempre suena a desamparo.

y pese a ello me sigues tocando,
abrazando,
desarrancándome los miedos
y el cante jondo.

libando huellas que traspasan adoquines,
grabadas bruscamente,
en el lúbrico vaivén de las aceras.

hay una ciudad que todavía acuna nuestros crímenes,
y un ciego que señala al sol,
mientras escupe en la hoguera.

me enamoré de ti,
cuando,
por primera vez
compartimos porquerías:
si quieres amar bien a alguien
- dijiste-
no olvides manosear en su basura.


Imagen: Sergo Israel

26 may 2022

La casa


"Aigua davant, vent al darrera i el foc als peus"
 


És urgent que sàpigues que aquesta casa es mor:

fa dos mesos que em vaig instal·lar en aquests murs de llauna

i d’aleshores ençà no hi ha hagut ni un sol dia sense que em mostri les seves ferides més perverses,

com una invitació al pitjor dels enterraments.


Ahir mateix, sense anar-hi més lluny,

em va estrènyer la mà en un condol humit,

i sota el caos del enfonsament

començaren a ploure del sostre un enfilall d´engrunes i gotes

com llàgrimes encebades abatussant el terra.

Va ser esfereïdor,

creu-me que va ser esfereïdor.

mai havia vist una casa

amb tantes ganes de morir-se.


Vaig tallar l'aigua com una enllaçada d'emergència,

però ja tot era sang,

amb l'aïllant de carn crua i les bigues exsangües.

Després d'administrar-li una cutícula d'engrut,

vaig pensar que potser preferia observar les seves ferides

abans que aquestes gases asèptiques

que ara cobreixen la seva epidermis.

 

La llum s'endinsa fins el passadís en un darrer sospir moribund

com un fil borrós que anuncia el desnonament.

Inclino el cap i observo l'esclavitud de les seves simetries,

sanejo les esquerdes,

però la majoria se'm mostren subterrànies,

altres en canvi

em són impossibles de guarir

o traduir,

em sento com un pobre idiota

embriagat pel silenci d'un soterrani funest

i fantasmagòric.


T'enyoro.

T'enyoro moltíssim,

els humans sempre trobem a faltar alguna cosa,

no importa on estiguem,

bé en una illa apartada

o refugiats sota la riba d'una espelma tremolosa.


De vegades és un vertigen que no et salva 

però del que tampoc pots fugir,

altres són nits amb forta olor a carn,

altres res,

i fins i tot això també trobem a faltar.

De com les meves espatlles dormen inquietes

et parlaré en una altre poema,

tant sols dir-te que el nostre jaç resta crostat,

que es remou entre pústules somnàmbules enmig de la nit adolorida,

com una dona que lamenta un embaràs frustrat.


He pensat a pintar les parets d'un desig rodamón,

intencionadament rodamón,

perquè aquesta casa se'ns mor, amor,

se'ns mor i confón riallades amb laments.

Cal que ho sàpigues.


I si finalment el sostre s'ensorra per suïcidi,

i els murs es col·lapsen d'un infart

i vençuda i morta la casa

acabem dormint pel terra

tant sols demano que aquest et sigui més confortable

que la millor de les cases de qualsevol home.

"Tú viniste amazónica como Brasil, tú viniste a matar como Kill Bill,
tú viniste a beber cerveza de barril, tú sabes que conmigo tienes refill"
- Calle 13 -
Imatge: Lucy Marti

27 abr 2022

Gabriel Ferrater Soler

" i em fa fred de mirar-me un dia més, 
pinyol tot salivat, pelat de polpa, fora nit."


    Els Jocs

    Viure en un barri extrem, ens indueix 
    a passejar inquiets, com si volguéssim 
    trobar un racó de certitud, algun 
    sentit més ferm que l'envà de cantell 
    i el munt de bigues menjat per la crosta 
    de pols i pluja vella, i la botiga 
    dels gelats, amb les nenes que patinen 
    pel davant, i són sis per un parell 
    de patins estridents. M'arribo fins 
    al club de tenis Barcelona, que és 
    un club de rics, i vaig mirant els cotxes 
    que s'arrengleren a la porta, plens 
    de la voluntat bona d'ésser cotxes 
    de rics: com si diguéssim, de tenir 
    una certa ànima. Hi ha un MG 
    d'esport, del nou model disminuït 
    queno fa gaire vaig llegir que ha estat 
    fet per une certaine couche d'acheteurs 
    qui trouvent les modèles existants trop chers: 
    i vol dir els rics barcelonins, suposo. 
    Vaig vorejant la tanca. En un cantó 
    hi ha un court mal disposat, on es confinen 
    els nens principiants, i sempre els cauen 
    pilotes fora. Surt el nen, tot ros 
    (i blanc immaculat, car en el joc 
    no hi posa prou convicció). S'esvera 
    quan veu a fora uns garrofers dramàtics 
    i uns nens molt bruts que juguen al futbol 
    tan malament com ell al tenis: més 
    vivament, això sí. Coneix la por 
    i de la porta estant, busca amb els ulls 
    la pilota, i no deixa el seu recer 
    fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna 
    corrents, mort de vergonya si ensopega 
    i s'alça el crit golut de la canalla 
    que aguaitava una taca de l'albat.

    Segueixo passejant, i ara sé on vaig.

    Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una 
    fàbrica de productes farmacèutics. 
    Aquí juguen al bàsquet, al capvespre. 
    Homes i dones, junts, van allargant 
    el dia tant com poden, sota els flocs 
    de grisor eixuta que s'atapeeix. 
    No pilotegen de per riure. Riuen 
    però juguen al bàsquet, i s'entrenen 
    pel joc d'equip, provant posicions 
    al camp, i variant-les i lligant-les. 
    M'agrada de fixar-me en el treball 
    d'una noia. Massa alta. Du un mallot 
    de ratlles fines, grogues i vermelles. 
    No és gaire bona tirant al cistell: 
    té sort si la pilota se li adorm 
    a l'anella de ferro, i els instants 
    s'allarguen. Si cau dins, vençuda, 
    la noia llança un crit i una rialla: 
    té la veu aspra, com els grans ocells. 
    Però combina bé, i té un bon amic 
    pel joc: qui millor juga de tots ells. 
    Rep la pilota de la noia, i no 
    la juga: ella de sobte arrenca a córrer 
    i rep la bola desmarcada i, justa, 
    la torna i, just, ell tira suaument.

    Jo, com que sóc un doctrinari, ple

    d'odis intel.lectuals, no sé deixar 
    que no vulguin dir res quan es distreuen, 
    cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina. 
    Si ara me'ls miro i sento simpatia 
    per ells, vull creure que ells em fan sentit 
    dins el joc dels sentits que a mi em distreuen 
    per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure 
    que els moviments precisos d'aquests cossos 
    fan un bon precedent, no sé de què.



Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
   Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
   damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
   amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc 
dels teus dits, quan te'm perdies.
 

Punta de dia

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala 
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva 
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa 
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.


    El mutilat

    Jo sé que no l'estimes. 
    No ho diguis a ningú. 
    Tots tres, si tu ens ajudes, 
    guardarem el secret. 
    Que ningú més no vegi 
    allò que hem vist tu i jo. 
    De la gent i les coses 
    que us han estat amics, 
    ell se n'amagarà. 
    No tornarà al cafè 
    que és fet per a esperar-te. 
    Vindran mesos amb erra: 
    serà lluny de les taules 
    de marbre, on us servien 
    les ostres i el vi blanc. 
    En els dies de pluja 
    no mirarà l'asfalt 
    on us havíeu vist 
    quan no es trobaven taxis 
    i havíeu d'anar a peu. 
    No obrirà més els llibres 
    que li han parlat de tu: 
    ignorarà què diuen 
    quan no parlen de tu. 
    I sobretot, hi pots 
    comptar, ni a tu ni a mi 
    no ens farà saber on para. 
    S'anira confinant 
    dins de les terres llunyanes. 
    Caminarà per boscos 
    foscos. No el sobtarà 
    l'atzagaia de llum 
    de la nostra memòria. 
    I quan sigui tan lluny 
    que mig el creguem mort, 
    podrem recordar i dir 
    que no te l'estimaves. 
    No ens farà cap angúnia 
    de veure com li manques. 
    Serà com un espectre 
    sense vida ni pena. 
    Com la foto macabra 
    d'una Gueule Cassee, 
    que orna un aparador 
    i no ens fa cap efecte. 
    Per ara, no ho diguem: 
    no trasbalsem la gent 
    mostrant-los la ferida 
    sagnant i purulenta. 
    Donem-li temps i oblit. 
    Callem, fins que ningú, 
    ni jo mateix, no el pugui 
    confondre encara amb mi.


    Temps enrera

    Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. 
    Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. 
    Veig el cel blanc, la negra passarel.la 
    de ferros prims, i l'herba humil en terra 
    de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. 
    L'enorme tremolor ens passa a la vora 
    i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer 
    i em fa riure que rius i que no et sento. 
    Et veig la brusa gris de cel, el blau 
    marí de la faldilla curta i ampla 
    i el gran foulard vermell que dus al coll. 
    La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir. 
    Tot és com aquell dia. Van tornant 
    les paraules que ens dèiem. I ara, veus, 
    torna aquell moment. Sense raó, 
    callem. la teva mà sofreix, i fa 
    com aleshores: un vol vacil.lant 
    i l'abandó, i el joc amb el so trist 
    del timbre de la bicicleta. Sort 
    que ara, com aquell dia, uns passos ferris 
    se'ns tiren al damunt, i l'excessiva 
    cançó dels homes verds, cascats d'acer, 
    ens encercla, i un crit imperiós, 
    com l'or maligne d'una serp se'ns dreça 
    inesperat, i ens força a amagar el cap 
    a la falda profunda de la por 
    fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat 
    de nosaltres. Tornem a ser feliços 
    perquè s'allunyen. Aquest moviment 
    sense record, ens porta a retrobar-nos, 
    i som feliços de ser aquí, tots dos, 
    i és igual que callem. Podem besar-nos. 
    Som joves. No sentim cap pietat 
    pels silencis passats, i tenim pors 
    dels altres que ens distreuen de les nostres. 
    Baixem per l'avinguda, i a cada arbre 
    que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, 
    i anem de fred en fred, sense pensar-hi.


Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges. 


Exeunt personae  (títol heredat del codi teatral clàssic:"Surten els actors")

Tu, filla clara del silenci, em dius

que si no sé callar, et puc dir les coses
que sempre han estat dites, i t'escoltes
com la mà que sospesa el sol d'hivern
i rep la llum global i vaga, sense
rebentar-la en figures i colors.
Tu, mare dels oblits, no em sol.licites
a somniar que podràs estimar-me
i a plegar testos de mi per posar-te'ls
a la falda, i a vanar-te la finor
del gerro que potser tindrem sencer
quan m'asserenis el pols que tremola.
 Tu, germana indulgent, no veus en mi
coses que et facin nosa per no veure'm,
i em prens com un costum, obert i buit,
i vas per mi sense enretirar res,
amb un instint de molt abans, senzill
com ho és la sang dels homes i les dones.





El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.



Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna


Fi del món
Puc repetir la frase que s'ha endut el teu record.
No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent,
va ensulsiant els marges de la vida que vaig creure real.
La terra pedragosa 
i fatigosa de caminar,
els arbres  que em ferien els ulls
amb una branca delicada,
tant vivament maligna, 
convincent amb la prova millor,
la de les llàgrimes,
sembla que no són res.
Es van donant a l'amplària grisa, 
jaspiada d'esperma pàl-lid,
embafós.
Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura,
o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit,
tot és tal com ho he dit.
Ja no sé res de tu.