La casa

"Aigua davant, vent al darrera i el foc als peus"

 

És urgent que sàpigues que aquesta casa es mor:

fa dos mesos que em vaig instal·lar en aquests murs de llauna

i d’aleshores ençà no hi ha hagut ni un sol dia sense que em mostri les seves ferides més perverses,

com una invitació al pitjor dels enterraments.

Ahir mateix, sense anar-hi més lluny,

em va estrènyer la mà en un condol humit,

i sota el caos del enfonsament

començaren a ploure del sostre un enfilall d´engrunes i gotes

com llàgrimes encebades abatussant el terra.

Va ser esfereïdor,

creu-me que va ser esfereïdor.

mai havia vist una casa

amb tantes ganes de morir-se.

Vaig tallar l'aigua com una enllaçada d'emergència,

però ja tot era sang,

amb l'aïllant de carn crua i les bigues exsangües.

Després d'administrar-li una cutícula d'engrut,

vaig pensar que potser preferia observar les seves ferides

abans que aquestes gases asèptiques

que ara cobreixen la seva epidermis.

 

La llum s'endinsa fins el passadís en un darrer sospir moribund

com un fil borrós que anuncia el desnonament.

Inclino el cap i observo l'esclavitud de les seves simetries,

sanejo les esquerdes,

però la majoria se'm mostren subterrànies,

altres en canvi

em són impossibles de guarir

o traduir,

em sento com un pobre idiota

embriagat pel silenci d'un soterrani funest

i fantasmagòric.

T'enyoro.

T'enyoro moltíssim,

els humans sempre trobem a faltar alguna cosa,

no importa on estiguem,

bé en una illa apartada

o refugiats sota la riba d'una espelma tremolosa.

De vegades és un vertigen que no et salva 

però del que tampoc pots fugir,

altres són nits amb forta olor a carn,

altres res,

i fins i tot això també trobem a faltar.

De com les meves espatlles dormen inquietes

et parlaré en una altre poema,

tant sols dir-te que el nostre jaç resta crostat,

que es remou entre pústules somnàmbules enmig de la nit adolorida,

com una dona que lamenta un embaràs frustrat.

He pensat a pintar les parets d'un desig rodamón,

intencionadament rodamón,

perquè aquesta casa se'ns mor, amor,

se'ns mor i confón riallades amb laments.

Cal que ho sàpigues.

I si finalment el sostre s'ensorra per suïcidi,

i els murs es col·lapsen d'un infart

i vençuda i morta la casa

acabem dormint pel terra

tant sols demano que aquest et sigui més confortable

que la millor de les cases de qualsevol home.

"Tú viniste amazónica como Brasil, tú viniste a matar como Kill Bill,

tú viniste a beber cerveza de barril, tú sabes que conmigo tienes refill"

- Calle 13 -

Imatge: Lucy Marti