Vulnerable.
Abraçar-me els dies vulnerables.
Vul-Ne-Ra-Ble.
Els dies que no t'estimes,
els dies que vomiten corbs,
que regalimen serps,
que escampen
per ses esquerdes,
verí.
Del pas dels dies de quitrà
sense oxigen,
de quan les runes
conquereixen els instints
més íntims i ferèstecs,
i mirar-se endins,
és un confús jeroglífic
que fa por,
i la por,
existeix només quan no l'entens
i no la mires.
I respira,
que els monstres
són el somni de la raó, no?
I no es tracta de ser valentes,
es tracta de poder SER.
Que els torts, els bords,
i els descosits, són espais de foscor
fins que hi poses llum
i la cura;
que no ho veus?
És aquesta llum
i...
és baixar la guàrdia
i torpejar
i no ser sempre
un passadís ple de finestres
però,
saber que en cada ombra
hi ha un secret,
i si t'apropes
amb tendresa,
es fon,
i es mostra
VULNERABLE.
I és més preciós aquest gest
i aquest contingut i aquest
batec,
que qualsevol aparador
de la gran ciutat de Nova York
en ple mes de Desembre.
I és clar;
poder caure.
Caure no una, si no milers de vegades.
Equivocar-se tantes també.
No aïllar-nos i sostenir-nos en el gris,
fa que sigui menys gris.
I més blau,
més pau,
més serè,
més...
refugi.
