23 ago 2022

Valerià Pujol



BLANC I NEGRE

Tancats a la cambra fosca

ens tornem clixés esguerrats.

Entre el blanc i el negre

s’estàn un color indefinible

i anem passant de l’un a l’altre

com un borinot gandul.

No sabem distinguir, a vegades,

dos colors totalment diferents.

S’estenen com tentacles d’ameba,

com una taca d’oli enganxats,

i esborren els límits exactes

que separen el negre del blanc.

Uns cossos difosos

s’embruten al damunt

i es rebolquen al fang

i amb les mans plenes de greixum

i els ulls plens de sang i bruticia

es llancen als camps plens de neu.


Aquest meu cos estrany és com un mar de cendra

on els espills reculen davant les mans obagues.

Els trampolins em couen i m’enceten les parpelles del sexe

i l’esperit dels meus muscles arcaics.

Alts com un miralleig de molsa al juliol

-sota el vand·lic gest del peix espasa-

aquest venir i anar del meu cos a la balma

i el ser un miratge sols l’educació del sexe

quan em retalles l’hora de la posta de sol

i queda sols un buit on s’escola

aquell constant pensar que demà serà un jorn de formigues

i no serà l’espelma més que un record

en un tractat de ioga.

No hi ha més gest que el gest del coure

al cossi on penjo els ulls i em mira a contranit.

Aquest meu cos estrany és com un pou de calç

on crema el viu dolor de la nafra que pensa.

Dibuixo el nervi tens que m’engrapa la nuca

i és com un flagell el tremolar a les onze.

Pal llarg el jorn que pinta un estendard

a la nau que no torna.

No pot ser pas un sol una estrella de vidre

malgrat que el teu desig succioni un què  ser

al límit de l’espai.

Hi ha un refer constant on no tot és miratge

i és aleshores quan el cos davalla al nord de molts presagis

i ve un afany de pluja

i un esgarrinx de nuclis i sintagmes

en els teu ulls i el sexe

i més les mans i l’arrel dels cabells

s’enllacen tendrament amb furia de centaure

del verb al nom i tot és un ruixat d’arestes 

al meu cos 

i al món.



RECERCA D’ALBES

Hi ha tantes coses velles

que el record no ens abasta.

El vol distret dels naufrags

a la recerca d’albes

precipita la imatge lentament esculpida:

l’angoixa del passeig

sota els pantans tan pal·lids:

els núvols condemnats a percutar el demà

i un ahir congriat de paraules perdudes:

l’ambidextra frenada dels cotxes a deshora:

la solitud del temps a cada portalada.

El temps perdut,

vanament escalat amb escales de plata,

vanament retallat als bums més madurs,

vanament arquejat amb l’arquet dels meus dits,

ha fet un mutis lent: de contraban.

5 ago 2022

con los ojos umbríos de poleas (o los poetas egosintónicos)

Qué puro lo que existe solo para curar¡
Y aún más puro lo que solo es perfume¡
-Javier Velaza-


mucho tiempo sin leer 
a un solo poeta enfermo de peste negra
capaz de nombrarse de esbelta ñorda.

desfallece la catatimia frente al más audaz de los enigmas,
los dioses han dejado de creer en el diablo,
nadie apuesta al rojo o negro de sus ocasos,
y hasta se arremolina la luz
junto al más alegre de los hombres tristes.

frente a esta perspectiva actual,
y con tanta poesía rosa que afrontar
comprenderás
la necesidad de advertir
que siempre estimaré barato el precio de amar,
por mucho que luego acuda a suturarme heridas
con los ojos umbríos de poleas.

qué asco doy¡
bienaventurado el gusano que escupa en mi tumba,
y mira que desgasto,
y corrosiono,
soy esa guitarra seca 
que siempre suena a desamparo.

y pese a ello me sigues tocando,
abrazando,
desarrancándome los miedos
y el cante jondo.

libando huellas que traspasan adoquines,
grabadas bruscamente,
en el lúbrico vaivén de las aceras.

hay una ciudad que todavía acuna nuestros crímenes,
y un ciego que señala al sol,
mientras escupe en la hoguera.

me enamoré de ti,
cuando,
por primera vez
compartimos porquerías:
si quieres amar bien a alguien
- dijiste-
no olvides manosear en su basura.


Imagen: Sergo Israel