26 may 2022

La casa


"Aigua davant, vent al darrera i el foc als peus"
 


És urgent que sàpigues que aquesta casa es mor:

fa dos mesos que em vaig instal·lar en aquests murs de llauna

i d’aleshores ençà no hi ha hagut ni un sol dia sense que em mostri les seves ferides més perverses,

com una invitació al pitjor dels enterraments.


Ahir mateix, sense anar-hi més lluny,

em va estrènyer la mà en un condol humit,

i sota el caos del enfonsament

començaren a ploure del sostre un enfilall d´engrunes i gotes

com llàgrimes encebades abatussant el terra.

Va ser esfereïdor,

creu-me que va ser esfereïdor.

mai havia vist una casa

amb tantes ganes de morir-se.


Vaig tallar l'aigua com una enllaçada d'emergència,

però ja tot era sang,

amb l'aïllant de carn crua i les bigues exsangües.

Després d'administrar-li una cutícula d'engrut,

vaig pensar que potser preferia observar les seves ferides

abans que aquestes gases asèptiques

que ara cobreixen la seva epidermis.

 

La llum s'endinsa fins el passadís en un darrer sospir moribund

com un fil borrós que anuncia el desnonament.

Inclino el cap i observo l'esclavitud de les seves simetries,

sanejo les esquerdes,

però la majoria se'm mostren subterrànies,

altres en canvi

em són impossibles de guarir

o traduir,

em sento com un pobre idiota

embriagat pel silenci d'un soterrani funest

i fantasmagòric.


T'enyoro.

T'enyoro moltíssim,

els humans sempre trobem a faltar alguna cosa,

no importa on estiguem,

bé en una illa apartada

o refugiats sota la riba d'una espelma tremolosa.


De vegades és un vertigen que no et salva 

però del que tampoc pots fugir,

altres són nits amb forta olor a carn,

altres res,

i fins i tot això també trobem a faltar.

De com les meves espatlles dormen inquietes

et parlaré en una altre poema,

tant sols dir-te que el nostre jaç resta crostat,

que es remou entre pústules somnàmbules enmig de la nit adolorida,

com una dona que lamenta un embaràs frustrat.


He pensat a pintar les parets d'un desig rodamón,

intencionadament rodamón,

perquè aquesta casa se'ns mor, amor,

se'ns mor i confón riallades amb laments.

Cal que ho sàpigues.


I si finalment el sostre s'ensorra per suïcidi,

i els murs es col·lapsen d'un infart

i vençuda i morta la casa

acabem dormint pel terra

tant sols demano que aquest et sigui més confortable

que la millor de les cases de qualsevol home.

"Tú viniste amazónica como Brasil, tú viniste a matar como Kill Bill,
tú viniste a beber cerveza de barril, tú sabes que conmigo tienes refill"
- Calle 13 -
Imatge: Lucy Marti

27 abr 2022

Gabriel Ferrater Soler

" i em fa fred de mirar-me un dia més, 
pinyol tot salivat, pelat de polpa, fora nit."


    Els Jocs

    Viure en un barri extrem, ens indueix 
    a passejar inquiets, com si volguéssim 
    trobar un racó de certitud, algun 
    sentit més ferm que l'envà de cantell 
    i el munt de bigues menjat per la crosta 
    de pols i pluja vella, i la botiga 
    dels gelats, amb les nenes que patinen 
    pel davant, i són sis per un parell 
    de patins estridents. M'arribo fins 
    al club de tenis Barcelona, que és 
    un club de rics, i vaig mirant els cotxes 
    que s'arrengleren a la porta, plens 
    de la voluntat bona d'ésser cotxes 
    de rics: com si diguéssim, de tenir 
    una certa ànima. Hi ha un MG 
    d'esport, del nou model disminuït 
    queno fa gaire vaig llegir que ha estat 
    fet per une certaine couche d'acheteurs 
    qui trouvent les modèles existants trop chers: 
    i vol dir els rics barcelonins, suposo. 
    Vaig vorejant la tanca. En un cantó 
    hi ha un court mal disposat, on es confinen 
    els nens principiants, i sempre els cauen 
    pilotes fora. Surt el nen, tot ros 
    (i blanc immaculat, car en el joc 
    no hi posa prou convicció). S'esvera 
    quan veu a fora uns garrofers dramàtics 
    i uns nens molt bruts que juguen al futbol 
    tan malament com ell al tenis: més 
    vivament, això sí. Coneix la por 
    i de la porta estant, busca amb els ulls 
    la pilota, i no deixa el seu recer 
    fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna 
    corrents, mort de vergonya si ensopega 
    i s'alça el crit golut de la canalla 
    que aguaitava una taca de l'albat.

    Segueixo passejant, i ara sé on vaig.

    Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una 
    fàbrica de productes farmacèutics. 
    Aquí juguen al bàsquet, al capvespre. 
    Homes i dones, junts, van allargant 
    el dia tant com poden, sota els flocs 
    de grisor eixuta que s'atapeeix. 
    No pilotegen de per riure. Riuen 
    però juguen al bàsquet, i s'entrenen 
    pel joc d'equip, provant posicions 
    al camp, i variant-les i lligant-les. 
    M'agrada de fixar-me en el treball 
    d'una noia. Massa alta. Du un mallot 
    de ratlles fines, grogues i vermelles. 
    No és gaire bona tirant al cistell: 
    té sort si la pilota se li adorm 
    a l'anella de ferro, i els instants 
    s'allarguen. Si cau dins, vençuda, 
    la noia llança un crit i una rialla: 
    té la veu aspra, com els grans ocells. 
    Però combina bé, i té un bon amic 
    pel joc: qui millor juga de tots ells. 
    Rep la pilota de la noia, i no 
    la juga: ella de sobte arrenca a córrer 
    i rep la bola desmarcada i, justa, 
    la torna i, just, ell tira suaument.

    Jo, com que sóc un doctrinari, ple

    d'odis intel.lectuals, no sé deixar 
    que no vulguin dir res quan es distreuen, 
    cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina. 
    Si ara me'ls miro i sento simpatia 
    per ells, vull creure que ells em fan sentit 
    dins el joc dels sentits que a mi em distreuen 
    per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure 
    que els moviments precisos d'aquests cossos 
    fan un bon precedent, no sé de què.



Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
   Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
   damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
   amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc 
dels teus dits, quan te'm perdies.
 

Punta de dia

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala 
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva 
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa 
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.


    El mutilat

    Jo sé que no l'estimes. 
    No ho diguis a ningú. 
    Tots tres, si tu ens ajudes, 
    guardarem el secret. 
    Que ningú més no vegi 
    allò que hem vist tu i jo. 
    De la gent i les coses 
    que us han estat amics, 
    ell se n'amagarà. 
    No tornarà al cafè 
    que és fet per a esperar-te. 
    Vindran mesos amb erra: 
    serà lluny de les taules 
    de marbre, on us servien 
    les ostres i el vi blanc. 
    En els dies de pluja 
    no mirarà l'asfalt 
    on us havíeu vist 
    quan no es trobaven taxis 
    i havíeu d'anar a peu. 
    No obrirà més els llibres 
    que li han parlat de tu: 
    ignorarà què diuen 
    quan no parlen de tu. 
    I sobretot, hi pots 
    comptar, ni a tu ni a mi 
    no ens farà saber on para. 
    S'anira confinant 
    dins de les terres llunyanes. 
    Caminarà per boscos 
    foscos. No el sobtarà 
    l'atzagaia de llum 
    de la nostra memòria. 
    I quan sigui tan lluny 
    que mig el creguem mort, 
    podrem recordar i dir 
    que no te l'estimaves. 
    No ens farà cap angúnia 
    de veure com li manques. 
    Serà com un espectre 
    sense vida ni pena. 
    Com la foto macabra 
    d'una Gueule Cassee, 
    que orna un aparador 
    i no ens fa cap efecte. 
    Per ara, no ho diguem: 
    no trasbalsem la gent 
    mostrant-los la ferida 
    sagnant i purulenta. 
    Donem-li temps i oblit. 
    Callem, fins que ningú, 
    ni jo mateix, no el pugui 
    confondre encara amb mi.


    Temps enrera

    Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. 
    Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. 
    Veig el cel blanc, la negra passarel.la 
    de ferros prims, i l'herba humil en terra 
    de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. 
    L'enorme tremolor ens passa a la vora 
    i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer 
    i em fa riure que rius i que no et sento. 
    Et veig la brusa gris de cel, el blau 
    marí de la faldilla curta i ampla 
    i el gran foulard vermell que dus al coll. 
    La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir. 
    Tot és com aquell dia. Van tornant 
    les paraules que ens dèiem. I ara, veus, 
    torna aquell moment. Sense raó, 
    callem. la teva mà sofreix, i fa 
    com aleshores: un vol vacil.lant 
    i l'abandó, i el joc amb el so trist 
    del timbre de la bicicleta. Sort 
    que ara, com aquell dia, uns passos ferris 
    se'ns tiren al damunt, i l'excessiva 
    cançó dels homes verds, cascats d'acer, 
    ens encercla, i un crit imperiós, 
    com l'or maligne d'una serp se'ns dreça 
    inesperat, i ens força a amagar el cap 
    a la falda profunda de la por 
    fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat 
    de nosaltres. Tornem a ser feliços 
    perquè s'allunyen. Aquest moviment 
    sense record, ens porta a retrobar-nos, 
    i som feliços de ser aquí, tots dos, 
    i és igual que callem. Podem besar-nos. 
    Som joves. No sentim cap pietat 
    pels silencis passats, i tenim pors 
    dels altres que ens distreuen de les nostres. 
    Baixem per l'avinguda, i a cada arbre 
    que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, 
    i anem de fred en fred, sense pensar-hi.


Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges. 


Exeunt personae  (títol heredat del codi teatral clàssic:"Surten els actors")

Tu, filla clara del silenci, em dius

que si no sé callar, et puc dir les coses
que sempre han estat dites, i t'escoltes
com la mà que sospesa el sol d'hivern
i rep la llum global i vaga, sense
rebentar-la en figures i colors.
Tu, mare dels oblits, no em sol.licites
a somniar que podràs estimar-me
i a plegar testos de mi per posar-te'ls
a la falda, i a vanar-te la finor
del gerro que potser tindrem sencer
quan m'asserenis el pols que tremola.
 Tu, germana indulgent, no veus en mi
coses que et facin nosa per no veure'm,
i em prens com un costum, obert i buit,
i vas per mi sense enretirar res,
amb un instint de molt abans, senzill
com ho és la sang dels homes i les dones.





El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.



Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna


Fi del món
Puc repetir la frase que s'ha endut el teu record.
No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent,
va ensulsiant els marges de la vida que vaig creure real.
La terra pedragosa 
i fatigosa de caminar,
els arbres  que em ferien els ulls
amb una branca delicada,
tant vivament maligna, 
convincent amb la prova millor,
la de les llàgrimes,
sembla que no són res.
Es van donant a l'amplària grisa, 
jaspiada d'esperma pàl-lid,
embafós.
Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura,
o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit,
tot és tal com ho he dit.
Ja no sé res de tu.

5 abr 2022

mentres sonen les esquelles

"Com els ceretans, la Cerdanya és una Vall oberta "
- Zoe - 


Des d’aquest passat 9 de maig, els cerdans tornem a estar d’enhorabona. Amb la finalització de les obres del túnel de Toses podem tornar a viatjar plàcidament a Barcelona en tren sense necessitat de servei alternatiu d’autobús. Això sí, el trajecte de quasi 3 hores no ens el treu ningú.

Coincidint en el temps, ens assabentem que es reactiva la candidatura Pirineus-Barcelona 2030, després d’una reunió celebrada el 6 de maig entre representants de la Generalitat de Catalunya i del Comité Olímpico Español.

Aquests precedents, sumats a les incerteses actuals i als interrogants que de manera lògica envolten una proposta d’aquesta envergadura, generen en la població dels Pirineus força escepticisme. Ni més ni menys, com succeeix amb l’anhelat Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030 i les millores previstes en la malmesa R3.

Arribats en aquest punt voldria reflexionar al voltant de tres qüestions que poden ser rellevants: S’acabarà formalitzant aquesta candidatura? Ens convé als Pirineus i en concret a la Cerdanya un projecte d’aquestes característiques? Quin paper hi ha de jugar la nostra comarca?

D’entrada crec que tard o d’hora aquesta candidatura acabarà formalitzant-se. El PSC, Esquerra i Junts, les tres principals forces polítiques del Parlament, i un partit amb notable representació territorial com el PDeCAT varen incorporar en els seus programes electorals el suport a aquesta proposta, amb els corresponents matisos en funció de cada color polític. Aquest destacat consens polític a Catalunya, que cal fer extensible als agents polítics i socials pirinencs, s’ha de refrendar també a Madrid a partir de l’entesa amb el Comité Olímpico Español i el Govern de Pedro Sánchez, quelcom que sembla va pel bon camí. Alhora, el Comitè Olímpic Internacional, que segueix en hores baixes, ha manifestat en més d’una ocasió que veuria amb bons ulls la voluntat olímpica catalana en el cas que s’acabés formalitzant perquè s’alinea amb el nou paradigma organitzatiu impulsat des d’aquest organisme internacional i pel bagatge i solidesa en la gestió d’esdeveniments esportius que ens avala. D’altres territoris que han mostrat també interès a acollir aquesta cita olímpica són Sapporo, Salt Lake City i Vancouver, les tres seus olímpiques d’hivern els anys 1972, 2002 i 2010, respectivament.

Tot indica, doncs, que aquesta candidatura pot tirar endavant a curt o a mitjà termini. Si acaba essent així, haurem d’exigir una major transparència a fi i efecte de conèixer els detalls d’aquesta, promovent el debat i assegurant-nos que s’hi contemplin les necessitats i expectatives del territori i dels seus agents. En definitiva, aquest projecte olímpic ha de ser un exemple d’empoderament i de participació ciutadana.

Pel que fa a la conveniència o no d’aquests Jocs per als Pirineus i per a la nostra comarca, crec que cal defugir certes posicions dogmàtiques. Sovint les autoritats polítiques han construït un relat que equipara els grans esdeveniments a una panacea que cal sostenir a ulls clucs. D’altra banda, determinats moviments socials els han considerat per se una eina al servei dels interessos de les elits i del capitalisme més voraç. Fugint d’aquests plantejaments força simplistes, uns Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern als nostres Pirineus esdevindrien un èxit o un fracàs en funció de la seva gestió. Em refereixo al fet que es converteixin en una palanca de desenvolupament per al nostre territori. I és que als Pirineus necessitem un projecte, possiblement de la mateixa manera que foren necessaris els Jocs de 1992. Pirineus-Barcelona 2030 pot ser una excel·lent oportunitat per al territori i per a la seva gent si es forja amb criteris de transparència, de la participació ciutadana, de sostenibilitat (ambiental, social i econòmica) i de la planificació del llegat olímpic.

Aquest darrer punt, el llegat, és especialment important atès que en depèn la consecució de canvis estructurals que generin oportunitats per al futur de la comarca i de la resta dels Pirineus. Propostes de futur com les plantejades per Carles Pont en l’article Vendre’s la Cerdanya estan alineades amb les diverses dimensions del llegat d’uns grans esdeveniments: el desenvolupament urbà (orientat a la millora d’infraestructures i d’equipaments que afavoreixin el benestar de la ciutadania), l’acceleració de la transició energètica, l’enfortiment de la governança del territori, el desenvolupament de competències i de coneixement derivats de l’organització d’aquesta mena de projectes, la creació de xarxes de coneixement entre els habitants dels Pirineus o l’enfortiment de la identitat i del sentiment de pertinença al territori, entre d’altres. Dit això, cal fugir de la visió que els Jocs ho arranjaran tot: no serà així. El model organitzatiu actual defuig l’excés d’instrumentalització i s’inclina per criteris d’eficiència organitzativa.

I, finalment, quin paper hi ha de jugar la nostra comarca? Doncs n’ha de ser l’epicentre. Ha de ser una candidatura que abraci òbviament altres contrades dels Pirineus, però en la qual diversos municipis de la Cerdanya siguin seu olímpica, no per caprici, sinó per raons ben fonamentades. La proximitat amb Barcelona, la ubicació dels principals equipaments i recursos esportius, la capacitat hotelera de la comarca, el pes econòmic del sector, la tradició i arrelament  dels esports d’hivern i, fins i tot, l’oportunitat de bastir un projecte transfronterer a partir del potencial i dels vincles existents amb l’Alta Cerdanya són elements de valor afegit i diferencials de la nostra comarca. Crec que el tren dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern passarà i cal que estiguem preparats per enfilar-nos-hi, ja que pot afavorir la viabilitat futura de la nostra estimada comarca i de la resta dels Pirineus

- Sixte Abadia -