enrere les últimes cases del poble, el desordre del llit:
enrere els camps i els camins,presos d'un sol que llueix descuidat
alletant la terra com una vella nodrissa.
enrere els murs que aixequen els homes
que bramen com un esgüellat animal
enfonsant el cap dins l'angoixa
són les muntanyes,
res més,
les que creixen als aforemóns,
les que van parir el camí,
les que moseguen el fred i la molsa.
som una multitud de desgràcies els humans,
un descuit de la natura,
i ens rosseguem els ossos perque ens duri la nit fosca
sota l'ombra raquítica d´un arbre
oberts de meitats,
amb les mans balancejan la terra
com si fossin barcasses que xuclen dels pics i els esclats de les àguiles
no sóc jove,
ja he parit dues vegades vint anys
i encara duc penjat el vici en els ulls
en una mena de bateg de serp
i irracionals caceres de verins que no avisen.
que la vida ja m'ha trencat els camins i em sonriu com somriuen els errors,
i pot ser, com el fred,
ja toqui allunyar-se amb la molsa dels trontolls,
amb el pit carregat com un vell,
fins topar de cara amb l'abandonament,
i com el llop,
amuntonar fulles i tenebres
per separar la sang de les queixalades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario