18 sept 2014

puta


abandonar terra seca sense límits ni patrons

en defallir la llum

sostingut pel feudalisme de la carn

i el període esplendorós de la seva boca.


tot és nodrit en la mar i en les arts d'un escrivà

a l'espera de traçar

el poema dels seus orígens:

majestuosa, dinàstica i suprema m'arriba l'esclava,

humil, necessària i servent,

-gairebé s'endevina la resta-

del clavegueram i la nit

i l'agrupament intensíssim de l'orgasme.


una reina en l'extensió de la mà

un exèrcit tremolós de fatigues i de històries

ella,

gola de mercuri i llet,

ella,

sexe que encara rosega


arribat aquí m'ofereix la resta o el rebuig

la gran peça o les piràmides buides

la falsa revolta o la veu

efímera

com un país

reduït a pols i sepultura.


jo duc guerra i provisions velles

la fàcil degotada del feble

una nau aferrada a terra a l'espera de ser reparada

a cops de martell i xerrac

- santuari reservat -

dels seus petons i queviures.


esfondrar-se en el plaer de l'afuament i les abraçades

en totes les varietats locals dels seus fruits

en el monument al cul

i la immediatesa furtiva del descens al seu cony

com un obelisc revestit pel granit de les seves cuixes.


despres

marxar sol

sol com un temple dins una muntanya

com una porxada sense ciutat ramassada de pilars

amb grans de sal a les entranyes

quan tot el que resta

és

unes buxaques vuides

assenyalant el punt àlgid

de totes les meves febleses.

31 ago 2014

he tornat


he tornat 

i em fan mal els dits i la por de perdre't

quan et veig fumant el llit,

nua i d'horitzó,

amb les calces plenes d'alè

i els gemecs que es poden llegir fins a la fartura.


no ha fet més que començar la nit

i ja se m' estripa el cor en la vaccinació

de dir.te,

amor,

que penso en portes velles i bestia

de boques terroses i olors,

en fems i veus,

i en el balboteig

de no tenir res

mes que les mans i l'angoixa.


i he tornat a viure

castigat per les teves cuixes,

pel desig esclau dels teus cabells,

ara que ens cau la nit,

ara que els dies s'allarguen amb traços de pintura negre.


i he guardat pel final la música dels nostres endins,

els miralls dels nostres endins,

els cossos sense cap,

i la meravella de la sang violenta que s'inclina.



cercar una altra lluita i un altre olor,

les taques vermelles i la brutor,

el supurar de la mar,

i l'atreviment del saber-nos mossegar,

davant d'un mon

amb tants gemecs per socorre.


il.lustració: le Chatnoir

10 ago 2014

exiliats de la pluja

"sin mirarnos, sin hablar, veremos el sol salir;
dulces drogas nos dirán, que hay un mar cerca de aquí"
-Dulces sueños-  Manolo García

Can raconet i s'antiga.


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

encenc herba i em quedo així,

escampat,

al costat del so d'un motor mossegant la pols dels meus somnis,

els de l'home senzill i nu,

els del guardià de l'armadura del Quixot.


els somnis són  catifa sedosa d'arços

i un comença a sentir-se com el vell far que li mossega els llavis a la mar,

i no sé què pensar,

si les roses em van caure en cendra,

o si el temps va ser gossada del meu mateix.


així som els homes d'elegants i insofribles,

uns boscos de flames salvatges,

un ressonar de carn i barrots,

de bèsties i ullals,

deixant caure la sang en el fulgar d'una nova matinada.


somien les bèsties

amb homes que ensopeguen de cara amb el món?


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

un petit grup d'adolescents es detenen al costat d'un cotxe,

després,

avancen a poc a poc cap a un altre.

el més intens de ritme

treu ferro mentre l'angoixa li acaricia l'esquena,

són els hereus d'un món incontrolable

d'una llarga tarda de diumenge per davant

d' un munt d'avorriment;

i gens els importa més que el vent,

més que escapar en un vehicle replet de ganivets,

i escopir en les voreres de rigor,

mentres miran amb desitg

els sins punxaguts de les noies.


somriuen;

aquesta nit cap dormirà  a casa,

saben prou per ficar-se en problemes

i saben prou com per sortir-se'n d'ells.


escupeixo en la vorera de rigor,

vint minuts de somnis i aire,

vint minuts d'incendis,

de records de tardes de diumenge i d' estiu a la ciutat,

de bèsties i ullals.


quan era fort com un brau,

sense aquesta armadura que avui amb xerroteja.




fotografia: Mente Invisible.