exiliats de la pluja

"sin mirarnos, sin hablar, veremos el sol salir;

dulces drogas nos dirán, que hay un mar cerca de aquí"

-Dulces sueños-  Manolo García

Can raconet i s'antiga.


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

encenc herba i em quedo així,

escampat,

al costat del so d'un motor mossegant la pols dels meus somnis,

els de l'home senzill i nu,

els del guardià de l'armadura del Quixot.


els somnis són  catifa sedosa d'arços

i un comença a sentir-se com el vell far que li mossega els llavis a la mar,

i no sé què pensar,

si les roses em van caure en cendra,

o si el temps va ser gossada del meu mateix.


així som els homes d'elegants i insofribles,

uns boscos de flames salvatges,

un ressonar de carn i barrots,

de bèsties i ullals,

deixant caure la sang en el fulgar d'una nova matinada.


somien les bèsties

amb homes que ensopeguen de cara amb el món?


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

un petit grup d'adolescents es detenen al costat d'un cotxe,

després,

avancen a poc a poc cap a un altre.

el més intens de ritme

treu ferro mentre l'angoixa li acaricia l'esquena,

són els hereus d'un món incontrolable

d'una llarga tarda de diumenge per davant

d' un munt d'avorriment;

i gens els importa més que el vent,

més que escapar en un vehicle replet de ganivets,

i escopir en les voreres de rigor,

mentres miran amb desitg

els sins punxaguts de les noies.


somriuen;

aquesta nit cap dormirà  a casa,

saben prou per ficar-se en problemes

i saben prou com per sortir-se'n d'ells.


escupeixo en la vorera de rigor,

vint minuts de somnis i aire,

vint minuts d'incendis,

de records de tardes de diumenge i d' estiu a la ciutat,

de bèsties i ullals.


quan era fort com un brau,

sense aquesta armadura que avui amb xerroteja.

fotografia: Mente Invisible.