Des d’aquest passat 9 de maig, els cerdans tornem a estar d’enhorabona. Amb la finalització de les obres del túnel de Toses podem tornar a viatjar plàcidament a Barcelona en tren sense necessitat de servei alternatiu d’autobús. Això sí, el trajecte de quasi 3 hores no ens el treu ningú.
Coincidint en el temps, ens assabentem que es reactiva la candidatura Pirineus-Barcelona 2030, després d’una reunió celebrada el 6 de maig entre representants de la Generalitat de Catalunya i del Comité Olímpico Español.
Aquests precedents, sumats a les incerteses actuals i als interrogants que de manera lògica envolten una proposta d’aquesta envergadura, generen en la població dels Pirineus força escepticisme. Ni més ni menys, com succeeix amb l’anhelat Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030 i les millores previstes en la malmesa R3.
Arribats en aquest punt voldria reflexionar al voltant de tres qüestions que poden ser rellevants: S’acabarà formalitzant aquesta candidatura? Ens convé als Pirineus i en concret a la Cerdanya un projecte d’aquestes característiques? Quin paper hi ha de jugar la nostra comarca?
D’entrada crec que tard o d’hora aquesta candidatura acabarà formalitzant-se. El PSC, Esquerra i Junts, les tres principals forces polítiques del Parlament, i un partit amb notable representació territorial com el PDeCAT varen incorporar en els seus programes electorals el suport a aquesta proposta, amb els corresponents matisos en funció de cada color polític. Aquest destacat consens polític a Catalunya, que cal fer extensible als agents polítics i socials pirinencs, s’ha de refrendar també a Madrid a partir de l’entesa amb el Comité Olímpico Español i el Govern de Pedro Sánchez, quelcom que sembla va pel bon camí. Alhora, el Comitè Olímpic Internacional, que segueix en hores baixes, ha manifestat en més d’una ocasió que veuria amb bons ulls la voluntat olímpica catalana en el cas que s’acabés formalitzant perquè s’alinea amb el nou paradigma organitzatiu impulsat des d’aquest organisme internacional i pel bagatge i solidesa en la gestió d’esdeveniments esportius que ens avala. D’altres territoris que han mostrat també interès a acollir aquesta cita olímpica són Sapporo, Salt Lake City i Vancouver, les tres seus olímpiques d’hivern els anys 1972, 2002 i 2010, respectivament.
Tot indica, doncs, que aquesta candidatura pot tirar endavant a curt o a mitjà termini. Si acaba essent així, haurem d’exigir una major transparència a fi i efecte de conèixer els detalls d’aquesta, promovent el debat i assegurant-nos que s’hi contemplin les necessitats i expectatives del territori i dels seus agents. En definitiva, aquest projecte olímpic ha de ser un exemple d’empoderament i de participació ciutadana.
Pel que fa a la conveniència o no d’aquests Jocs per als Pirineus i per a la nostra comarca, crec que cal defugir certes posicions dogmàtiques. Sovint les autoritats polítiques han construït un relat que equipara els grans esdeveniments a una panacea que cal sostenir a ulls clucs. D’altra banda, determinats moviments socials els han considerat per se una eina al servei dels interessos de les elits i del capitalisme més voraç. Fugint d’aquests plantejaments força simplistes, uns Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern als nostres Pirineus esdevindrien un èxit o un fracàs en funció de la seva gestió. Em refereixo al fet que es converteixin en una palanca de desenvolupament per al nostre territori. I és que als Pirineus necessitem un projecte, possiblement de la mateixa manera que foren necessaris els Jocs de 1992. Pirineus-Barcelona 2030 pot ser una excel·lent oportunitat per al territori i per a la seva gent si es forja amb criteris de transparència, de la participació ciutadana, de sostenibilitat (ambiental, social i econòmica) i de la planificació del llegat olímpic.
Aquest darrer punt, el llegat, és especialment important atès que en depèn la consecució de canvis estructurals que generin oportunitats per al futur de la comarca i de la resta dels Pirineus. Propostes de futur com les plantejades per Carles Pont en l’article Vendre’s la Cerdanya estan alineades amb les diverses dimensions del llegat d’uns grans esdeveniments: el desenvolupament urbà (orientat a la millora d’infraestructures i d’equipaments que afavoreixin el benestar de la ciutadania), l’acceleració de la transició energètica, l’enfortiment de la governança del territori, el desenvolupament de competències i de coneixement derivats de l’organització d’aquesta mena de projectes, la creació de xarxes de coneixement entre els habitants dels Pirineus o l’enfortiment de la identitat i del sentiment de pertinença al territori, entre d’altres. Dit això, cal fugir de la visió que els Jocs ho arranjaran tot: no serà així. El model organitzatiu actual defuig l’excés d’instrumentalització i s’inclina per criteris d’eficiència organitzativa.
I, finalment, quin paper hi ha de jugar la nostra comarca? Doncs n’ha de ser l’epicentre. Ha de ser una candidatura que abraci òbviament altres contrades dels Pirineus, però en la qual diversos municipis de la Cerdanya siguin seu olímpica, no per caprici, sinó per raons ben fonamentades. La proximitat amb Barcelona, la ubicació dels principals equipaments i recursos esportius, la capacitat hotelera de la comarca, el pes econòmic del sector, la tradició i arrelament dels esports d’hivern i, fins i tot, l’oportunitat de bastir un projecte transfronterer a partir del potencial i dels vincles existents amb l’Alta Cerdanya són elements de valor afegit i diferencials de la nostra comarca. Crec que el tren dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern passarà i cal que estiguem preparats per enfilar-nos-hi, ja que pot afavorir la viabilitat futura de la nostra estimada comarca i de la resta dels Pirineus
No hay comentarios:
Publicar un comentario