Pier Paolo Pasolini - només un crit fix en la carn -

    " Busco la felicitat ràpid,

per oblidar-la, morir-hi dins."

t

Sóc viu, a la babitació, sol.

Sol, seu al meu cos, al silenci sobre la cadira vella.

Reposa i escolta ressonar seneres en la nit

les últimes pases de la gent ( i ben alt

a dos xavals cantar la seva vida...)

Després la pau habitual. Peró retrobo només 

que m'alci i empenyi un dit la porta de l'hortet,

esplendorosa al cel la lluna,

darrere els núvols, nua.

Sol, amb tot el món, i més enllà d'un subtil alè, la mort,

jo no sé en quin somni 

en quina esperança em sustento encara

amb aquest cap i aquest cos ardent.

k

Un insospitat ocell d'entre la sèquia

canta, i evoca en la soletat un infinit -els meus anys 

Així m'adono 

que les mans se m'emblanqueixen

i els cabells em blamen el rostre,

davant el crit de cera d'aquest ocell.

Després torna el silenci,

l'espesseït,

brutal silenci,

i jo sempre lluny, suspès dins un somni

a penes viu,

a punt sempre de recordar-me.

v

En la buidor de l'aire una vegada dessagna
no la conec, és només el corc
anònim que dels vint anys ressona
en els intestins silencis de la vida dels altres,
quan va més passada.
Fa estrany que ara badi escoltant-la, peró
qui sap si a la millor aquesta tarda...
perquè són encara verges pels qui els temps
és sempre igual el pas, les estrelles,
i la llengorosa letania que calca
la mi-lèsima tarda ja rovellada pel temps.

només un crit fix en la carn¡


u

Namque in illa ineffabili praescentia
dei multiqui foris videntur, intus sunt,
et multi qui intus videntur foris sunt.

Agustí d'Hipona


a

El que no expresso es mor.
Refuso que dins meu mori res
el meu orgasme és desgastar-me
fins el detritus de la bogeria
el meu orgasme és estalviar-me
no perdre'm una llàgrima

Em sacseja una febre de maníac
de pensar de fer tard només
de perdre un instant: massa vida
ha d'afrotar aquest viu
que jo alleto sense tenir-ne forces.


a

El coneixement és la nostàlgia,
qui no s'ha perdut no en té.

t

Bassal de sang a la nit d'estiu...
no em queda una gota de puresa:
no vull tacar aquell cadàver llunyà que somia,
juga,
estima.

Així, perdut a la deriva, no em queden forces per
pidolar-me una llàgrima.
Només morir lluny
molt llnuy de perdonar el temps
Peró evadint-me,
no podré evadir els dies sense tu
els nostres dies de lent desgast d l'ànima
dels plaers,
del sexe,
de la vida.

m

Cal cremar per arribar devastats a l'ultim foc