budesònida

puges la muntanya pel barranc més desert,
ets d'una raça salvatge,
s'ha instalat dins teu
el racó més fosc de tots els desfilaments humans.

escoltes els ocells,
la molsa de la terra,
veus els panys i les claus,
la teva petita navalla,
veus la tempesta,
l'arbre que plora el dol de totes les dones malfetes,
el reòstat dels núvols,
les branques seques.

veus com, entre la arbreda, s'obra una finestra de mar,
llunyana,
petita,
infinita,
una vidriera de cor que s'ofrèn envarnissada de penombres.

peró no has vist al llop,
ni dins, ni fora,
quand sols creies que existía soledat, bosc i infortuni.

com una premonició de finals
es llença sobre teu
i rodoleu muntanya avall
fins l'horitzó del poble.

la molsa de la terra s'ha tornat vermella com la gola d'una meuca.

i veus el pany
i veus la clau,
la petita navalla,
les cendres dels pares,
la tempesta i la mar,
tot rodolant muntanya avall.

i mentres l'animal
dorm dins les teves entranyes,
penses:
vetllaré aquesta fam
fins que un altre cop m'estimi per l'espatlla.