l'aigua, el temps, la claveguera i els furtius

Altamira a la mirada
quan la nit dels teus cascavells
s'endinsa pels aiguamolls del meu sexe.

he escoltat com la porta de l'habitació es tanca,
i he miolat com un gat fora ventre,
embadalit per l'escalfor del teu cos
amb les façanes xopes de tanta pluja

plens de terrabastalls els cors,
ens estimem sense respir
empassegant- nos,
follant-nos,
retorçant-nos els marges, 
com a boixos embardissats de serps
que es segueixen el rastre
amb la pell esgarrinxada pel desig i les espines

demà gravarem les nostres inicials
- a punta de navalla -
al marbre que broda el riu de totes les suors
com cavalls que s'abandonen en continents salvatges
vessant plaer, sang i coratge,
però ara...
ara ens mosseguem el clavegueram fins les reserves,
i ens llencem a l'apnea de les profunditats dels gemecs
allà on mai arriba ningú,
allà on la llum s'evapora

l'aira que ens separa baixa de nou
fins els abismes del plaer i les bombolles d'esperma,
flux rebrotat d' obsenitats i copalines

Oh tell me, can you see by the early light of dawn how we proudly
salute the last flash of twilight through the dangerous struggle?

amb els ulls repenjats per l'alegria,
amb els gemecs profunds retorsant-nos dins el ventre,
coll avall,
coll avall,
riem fins que el temps fortuït dels paisatges ens invadeix la nostàlgia,
i ens estimem,
amb petons i esculls d'animal ferit,
recolzats de cau,
amagant la por dins els orgasmes

ens estimem de galtes enceses i agitació febril,
quan les cames es fan cendra,
sense pensar-hi ni en dolç ni en salat,
tant sols ens estimem,
cercant-nos incombustiblement,
demiürgs salvatges que floten sobre especies,
en aquesta habitació tan nostre i tan pudenta,
amb l'amor per enverinament,
en un urdibre de plecs que fa del món un desconegut
ni del tot ple,
ni del tot vuit,
com si per ell fossi'm unes veus en silenci

amb el territori del desig a la mirada
assumim la individualitat de l'ocell que desperta la gustosa ofrena 
de qui li amputen les ales,
ens estimem,
extenuats de ponts i colors ocults de novel·la negre

Epona que guareixes dues formes de soledat:
la que ens allunya,
i la que ens escriu,
en aquest dies de llagues i foscor
les aigües furtives del temps 
ens despossaeixen de nosaltres

peró que ningú sàpiga la nostre història,
que ningú sàpiga les mateixes veritats,
les barraques pures de les perpelles,
els nostre ullals - 
rèptils, feres, kelpies i bovins,-

comprimits d'amor
som l'aigua, el temps, la claveguera, i els furtius.