Fàstic de flors
vomito flors
que m’ofeguen els crits
brollen flors
de la meva boca
flors
flors
flors i més flors
maleïdes flors
que em ceguen i no em deixen sofrir
del meu dolor en naixen flors
quin fàstic
una gran flor
em surt del cervell
jo vull sang
i
tinc flors
no vull
edulcorants
no vull sentir com les flors flueixen de la meva boca
i m’empalaguen de dolçor
vull sentir l’amargor del meu dolor
em tapo la boca
lluito per a que no surtin
però no puc parar-les
en trec en trec i en surten més
més
i més
una pesada
cadena interminable de flors
en tinc per tot
arreu
lluito per
arrencar-les
per
treure-me-les de sobre
de dins
però no puc
no tinc forces
agafo aire
ho segueixo
intentant
arrencar-les
arrencar-les
totes
que no en quedi
ni una
no puc més
em falta l’aire però ho intento
i ho torno a intentar
ja no puc més
se m'entela la
realitat
perdo el sentit
de tot plegat
defalleixo per
sempre més
i després
la
calma del meu dolor...
deixaran de
brollar flors i s'encendran llengües de foc furioses
mentre llargues columnes de fum
perfumaran tots els racons de la ciutat...
les cendres del dolor cauran del cel
com lluentons i ens faran de tapall
ja no ens
trobaran
ja no em
trobaran...
perquè deixaré
de ser jo
ara serem
nosaltres
de Etzel Villareal Castañeda
No hay comentarios:
Publicar un comentario