9 ene. 2015

refugi i metro

estic tan convençut com tu del plaer que proporcionen les bèsties,
tan convençut com tu dels cossos que cauen per terra,
que existeixen refugis dins el metro
i estacions de lladres i sexes
reduïts a carn de psiquiàtric desnodrida.

despullada la tristor 
som cirurgians clandestins que es furguen les ferides
en l'esperança que coagulin i es tornin hospital de vidre,
quan la distancia no te cura i ens tremola la terra
quan som al ben mig del descampat de les penes
i udola el xacal
en l'hora en que els homes es llepen els poemes.

el pitjor de tot
és que sempre caiem en mans pròpies, 
mans brutes i ferrades de talls,
mans amb els dits esqueixats
i les ungles fetes miques.

si varem cercar temps per fer.nos mal
hem de cercar temps per a guarir.nos,
si hem de retornar el calor,
si hem de menjar.nos les brases,
entre l'estrip del batec i el forat del cor
ens acariciarem l'horror
com criatures implacables amb si mateixes.

ens resulta tan fàcil vestir despullats amb el vent derruint llunyanies,
orfes de pells i fronteres,
fred de vi negre i nits mudes,
el que vingui després poc importa
brillem en el festeig de retrobar.nos bruts
i en ben mig de la fatiga 
declarar.nos jornades de plaer
i caps de setmana d'orgies.


3 comentarios:

  1. más. Más cirujanos quedan y no sabrás suturar heridas. Menos, curarlas.
    'y la tristeza gobierna
    que gobierne !!!

    besos

    ResponderEliminar
  2. La soledat mata i sempre és perquè la distància no té cura.
    I el que vingui després si importa.
    Un petó amb proximitat.

    ResponderEliminar