31 dic. 2014

contemplando moverse lo imposible.

de la vida pedí jugar como los leopardos,
poseer el frágil latido de todo lo inesperado,
que el calendario no fuera un manual de agorafobia,
y apartar mis mejores alimentos para todos tus bocados.

de la noche pedí el contenido y las fracturas por dentro,
de las mañanas el horizonte enyodado,
del pozo la tierra seca,
y de la tristeza
que dejara ningún lugar
para estar presente en todas partes.

habito más hospitales que casas,
habito más taquicardias que remansos,
y me habita,
recostada en un camastro,
la pena,
ancienne comme le Raseborg,
rouge como la ausencia del responsorio hereje de tu coño en mi lengua.

mientras contemplo moverse lo imposible
penas catenarias recorren las arterias;
penas con raíles y ausencias,
penas silbantes de penas,
paisajes con fracturas abiertas y trayecto personal
hacia la pena de uno mismo.

27 dic. 2014

quallats de freds i ferralla.

he dit que els sàtirs no han mort?.
que existiren tardes suaus
on el goteig de la tendresa s'arremolinar dins meu,
plena d'aromes i mar,
de voreres i tacons,
amb ofrenes de pell roja i refugi?
he dit que les desgracies no han mort?.
que en les nits bressolades de soledat,
d'arrugues i miralls,
els pobres somnis es fonen
com paraules fent l'amor amb els llavis en desordre.
fèiem veu
fèiem art,
fèiem foc despentinat
del tronc fet per enforsar-nos.
i vem fer ferum de l'olor,
i estrip embogit de la ràbia,
xisclant en la intimitat del llit,
o en ben mig de la sorda gentada.
he dit que els poetes no han mort?.
ara,
que vaig carregat de neu,
que duc alè dins les venes,
el fred d'uns dits trencats,
i l'úlcera de la carn podenta.
i ja toca tornar a estimar-nos,
ja toca bramar-nos com a bèstia al bestiar,
i reclamar la porta de la casa vella,
els plaers del nostres clauers
penjats del palau de les bones meuques.
i respira-nos la pell enfonsada com ofrena,
i fer del present,
barques gitanes de peix gros,
i somnis petits de petjades lleugeres.
he dit que els mariners no han mort?.
que hi ha sang en els pulmons
quallats de freds i ferralla,
ara que resto amb el plor de la sorra humida
perdut de rems i mar,
com un país estranger d'ulls corcats i ferides.

13 dic. 2014

quan les fulles no cauen al seu temps


com mariners que dormen a la mar


en la llum envellida per les fulles


et veig envoltada de nines i plors,


de pobres illes que s'esborren,


com fantasmes de nits i poesia
.



escriure't els llavis que el món


resta sembrat de gemecs i morts dolces,


de desitjos i carrers,


de migdiades i calor,


de gelats que esgarrifen les dents amb jocs de plaers i carícies.



escriure't que els anys s'han fet carn


riu roig per les teves cuixes


que es desplomen quan toquen pell


humida com la verda herba,


sec com el patiment


de no morir


dins la teva tomba d'aigua
.



esbojarrat d'amor,


ningú millor  per negar-te,


ningú millor que jo,


per implorar l'afàsia del teu record,


el sabor del teu con
y


trencat de barriades i orgíes
.



però t'escric de llet i calor


t'escric d'ultimes llums de novembre,


amb el cap obert de temps


pudent i encorvat ,


com un mariner a la mar


amb l' esquena esqueixada de sal i feride
s
.